Breu anàlisi d’un 13-D històric

Avui s’ha fet una nova passa cap a l’objectiu d’assolir la fita de fer un referèndum vinculat jurídicament sobre la independència de Catalunya. I dic jurídicament perquè hom que tingui una mica de criteri se n’adona que la consulta d’avui i les que es faran en els propers mesos són i seran vinculants des d’una òptica social i política.

Igual que va passar després de la consulta feta a Arenys de Munt, l’endemà uns veuran el got ben ple i els altres ben buit. L’índex de participació de més del 30% serà vist com un objectiu assolit per als organitzadors, mentre els detractors es recolzaran en el prop del 70% d’electors que no han anat a votar. La veritat és que 1 de cada 3 persones que avui podien anar a votar ho han fet, malgrat la consulta no té cap valor jurídic. També s'ha pogut veure com l'índex de participació baixa quan la població és més gran i també que aquest índex de participació augmenta allà on s'hi han abocat més recursos.

Evidentment el Sí guanyarà per majoria aclaparadora i contundent, com era de preveure, perquè els qui es motiven per anar a votar una consulta d’aquesta mena són aquells que estan convençuts que la independència és el camí. Els qui estan en contra no hi van a votar, com tampoc hi van a votar molts que tenen dubtes sobre la fórmula a triar, però tenen clar que la relació amb l’estat espanyol no ha de ser com ara. Conec força persones que ens els darrers dos o tres anys han passat de tenir clar que no volien la independència a considerar-la una opció no descartable, i això no és casual.

A més hem de tenir en compte un altre gran triomf aconseguit amb el procés de consultes sobre la independència: el ressò internacional que estan agafant. Le Monde, Le Figaro, la BBC, el New York Times, mitjans del Quebec, Escòcia, Itàlia, Alemanya, observadors internacionals de molts països han parat atenció a Catalunya en la jornada d’avui. I no hi ha dubte que ho han fet perquè és el primer cop que succeïx una cosa com aquesta. Que la societat civil d’un país tiri pel dret i, tot i comptar amb les traves legals i administratives de l’estat, convoqui una consulta ciutadana sobre un tema com la independència no ha passat enlloc més i òbviament no ha passat inadvertit. D’això se’n parlarà cada vegada més fora dels límits de l’estat espanyol.

Avui he viscut la jornada electoral a Manlleu, acompanyat per companys i companyes d’Horta-Guinardó i el que hem pogut observar és una consulta feta amb molt de rigor, amb molta seriositat i amb un sistema que dona credibilitat als resultats. El respecte i la llibertat d’elecció han estat presents en una jornada d’expressió democràtica exemplar. Aquells que pretenien associar l’independentisme a un perfil radical, sectari i gairebé delictiu han quedat sense arguments i el més important és que el món ho ha vist i demà la premsa internacional parlarà d’això, sense cap mena de dubte.

A Manlleu hem tingut oportunitat de parlar amb un corresponsal del Quebec i allà estan seguint el nostre procés amb molta expectació. Ens ha preguntat per quan farem una consulta a Barcelona i li hem fet cinc cèntims del punt en què ens trobem. També hem compartit una estona amb en Pere Prat, alcalde de la població i hem coincidit amb en Joan Puigcercós.

Avui, en veure com ha funcionat el procés a Manlleu i a la comarca d’Osona en general, he agafat molta confiança en comprovar que el sistema informàtic utilitzat és fiable. Això facilita molt la part tècnica en una futura consulta a Barcelona. Ara el que toca és treballar la part prèvia: aconseguir prou voluntaris i voluntàries i involucrar el teixit associatiu de la ciutat en un moviment d’expressió democràtica sense precedents. Un moviment que ha de veure culminat el procés a la capital del país, Barcelona.

En qualsevol cas, el procés avança i és obert. Potser encara han de venir sorpreses pel camí i espero que siguin agradables.

Barcelona decidirà

Ahir dimecres es va presentar la plataforma que vol impulsar la consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya a Barcelona. Aquesta era una opció que tard o d’hora havia de veure la llum i al final ha estat més d’hora que tard.

Per un costat aquesta iniciativa implica una il•lusió per a tot un col•lectiu de persones que volen, per damunt de tot, dir la seva i dipositar una papereta on expressin el seu desig de veure una Catalunya independent, o no. Per un altre costat, amb una visió més pragmàtica de la situació, suposa un repte d’una magnitud tan gran que cal mesurar-la per tal d’assegurar que la iniciativa es dugui a terme amb molta seriositat i amb tots els mitjans necessaris per garantir la credibilitat de la consulta.

Esquerra Barcelona ja s’ha situat del costat de la iniciativa; no podia ser de cap altra manera. L’organització independentista més important de la ciutat no pot quedar al marge en una qüestió com aquesta. La independència és el pal de paller d’Esquerra i tot allò que ens acosti a l’objectiu esdevé cabdal. I avui mateix el president del grup municipal d’Esquerra ha afirmat la intenció de dur al plenari de l’ajuntament una moció de suport a la consulta proposada per Barcelona Decideix.

Si entrem a analitzar la proposta crec que hi ha algunes coses que cal tenir en compte. Primer de tot caldrà tenir en compte que la consulta s’haurà de realitzar sense el suport de l’ajuntament. Esquerra portarà la moció de suport al plenari però si no hi ha sorpreses aquesta serà rebutjada amb els vots en contra de PSC i PP i l’abstenció d’ICV-EUiA. Això vol dir que l’organització (locals, logística, mitjans, personal, etc…) anirà a càrrec de les entitats que formin part d’aquesta. Uns primers càlculs indiquen per per poder fer la consulta amb garanties caldran prop de 10.000 voluntaris i voluntàries.

En segon lloc, la data proposada inicialment per al 25 d’abril coincideix amb dos esdeveniments que, al meu parer, no convé fer coincidir en el temps. Per un costat en aquestes dates es farà la consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal i, més enllà d’evitar comparacions que podrien resultar odioses, demanar a la ciutadania que vagi a votar una consulta no vinculant des del punt de vista legal quan en el mateix període de temps estarà cridada a votar sobre la reforma de la Diagonal, no ho trobo encertat. A més també coincidiria en el temps amb la “Feria de Abril” i tampoc seria afortunat propiciar un debat sobre dues Catalunyes ben diferents. Un context que afavoreixi el sectarisme faria molt de mal en una qüestió que està molt per damunt de les diferències lògiques i quotidianes del nostre país.

Ara el que cal és posar-se a treballar i a treballar molt dur per garantir una quota de participació que sigui acceptable a la ciutat de Barcelona i alhora perquè l’organització de la consulta sigui exemplar. Amb tots els respectes per als municipis que aquest cap de setmana organitzen les seves consultes, no és el mateix fer una consulta a Barcelona que fer-la a Sant Jaume de Frontanyà, amb 21 electors ni tampoc el mateix que fer-la a Sant Cugat del Vallès, amb 60.000. Per fer-nos una idea en les darreres eleccions europees el cens a Horta-Guinardó era de 128.622 electors i a Barcelona el total era de 1.161.894 electors.

Evidentment s’ha de comptar amb la complicitat del major nombre possible d’entitats i cal implicar a tothom. No m’imagino aquesta consulta sense la participació de, per exemple, Omnium o la Plataforma per la Llengua o la Plataforma pel Dret de Decidir, ni tampoc me l’imagino sense aquelles entitats que a nivell de barri vertebren els districtes i la ciutat amb la seva tasca, des d’associacions de veïns i veïnes a coordinadores d’entitats, entitats culturals, etc, etc.

Una consulta ciutadana sobre la independència a Barcelona tindria una repercussió mediàtica excepcional. Podeu estar segurs que la CNN, la BBC i molts mitjans internacionals se’n farien ressò, potser més i tot que alguns mitjans de casa nostra, i això és prou motiu per a fer les coses bé i no quedar-nos a mig camí. No es pot frivolitzar, no es pot fer el ridícul, no podem fer les coses amb una sabata i una espardenya. Cal abocar recursos humans, tècnics i econòmics. El repte és majúscul i tot just comença ara.

Per anar fent boca, Esquerra Horta-Guinardó anirem aquest diumenge a Manlleu a col·laborar i observar el desenvolupament de la jornada. Cal recordar que aquest cap de setmana més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a votar per la independència arreu del país i això no és poc.

Dignitat i indignació

Dijous passat els dotze diaris més importants del país van publicar una editorial conjunta en la qual exigien el respecte per l’Estatut aprovat a les urnes pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

D’entrada aquesta és una acció unitària inesperada que ha generat controvèrsia dins i fora del nostre país. De portes enfora ha despertat reaccions airades a l’estil del “què es pensen aquests catalans!”. Crítiques més aviat encaminades a provocar més rebuig en aquells que d’entrada ja ens rebutgen com a país. La caverna mediàtica espanyola s’ha mantingut fidel a la seva línia editorial. El cas és que cada cop que Catalunya reclama la seva dignitat, acabem tots indignats en veure les reaccions que això provoca.

De portes endins dues lectures diferenciades. Una, la que dóna per bo l’Estatut aprovat a les urnes i prèviament retallat en el seu tràmit al Congrés. Aquells que ja es conformen d’entrada amb aquest Estatut es mostren plenament satisfets pel gest que han realitzat els mitjans escrits a casa nostra.

Hi ha però una altra lectura. La que realitzen les persones i entitats que reivindiquen, com a mínim, l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya abans de ser retallat a Madrid. I d’entre aquestes n’hi ha els qui accepten el que es va aprovar a les urnes com a primer pas cap a altres objectius més ambiciosos. I també n’hi ha els qui no volen sentir a parlar de cap altre Estatut i aposten directament per la via directa cap a la independència.

Per tant, amb tanta opinió diferenciada serà difícil aconseguir la unitat que es pretén aparentar amb l’editorial sobre la dignitat de Catalunya que van publicar els diaris catalans. Ara per ara no hi haurà ni unitat política, ni unitat ciutadana.

Personalment em sumo als que donen suport al contingut de les editorials, però tinc molt clar que l’objectiu final ha de ser un altre ben diferent. La meva aposta personal és per la independència nacional i econòmica, per descomptat. Però també entenc que la independència no arribarà d’un dia per l’altre ni en una setmana. Ja m’agradaria que aquest objectiu fos tan a prop, però ara per ara encara no és a tocar.

El que és evident és que alguna cosa s’està movent al nostre país. I aquestes editorials se sumen al seguit d’esdeveniments relacionats amb la reivindicació nacional que s’estan produint. A ningú se li escapa que més de cent municipis catalans han convocat a les urnes als seus ciutadans i ciutadanes a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya. I a ningú se li escapa que a Espanya no li agrada gens aquesta situació.

Amb aquest Estatut, es retalli més o no, haurem tocat sostre pel que fa a autogovern i amb el finançament recentment aprovat haurem tocat sostre en el marc de relacions econòmiques amb l’estat. I francament, és un sostre que no ens deixa en una bona situació per afrontar els reptes que haurem d’afrontar en el futur.

Molta gent a Catalunya dóna ple suport a l’editorial conjunta de la premsa catalana, però que ningú s’equivoqui; el que per alguns és un objectiu final, per a molts altres aquesta reivindicació només ens permetrà assolir una etapa en un recorregut molt més llarg.

Està molt bé que la premsa del país hagi publicat aquesta editorial, però el país es construeix dia a dia i no a batzegades. Personalment trobo a faltar, per exemple, més i millor informació de les competicions internacionals on hi ha seleccions catalanes reconegudes. I també trobo a faltar més i millor informació sobre les consultes per la independència convocades al nostre país; possiblement un dels fets més importants de la història política dels últims anys.

Enmig de tot això una bona notícia, els diaris El Punt i l’Avui aniran junts de la ma d’ara endavant, i el grup que ha comprat el 100% de l’Avui té els referents nacionals força clars.

Mobilitat sostenible i qualitat de vida

Sovint el debat al voltant de la mobilitat sostenible es percep com una batalla entre ecologistes i defensors del vehicle privat, i és una autèntica llàstima perquè hauríem d’enfocar aquest debat en l’interés comú tal i com fem en molts altres àmbits.

Per exemple la ciutadania en general entén que els barris milloren en base a fer arranjaments de millora, a guanyar espais verds i també a incorporar nous equipaments d’ús públic. Evidentment aquests són temes d’interés general i és fàcil que ens hi posem d’acord habitualment.

Aleshores per què ens costa tant fer el mateix quan del que parlem és de reduir l’ús del vehicle privat? Per què som tan poc agosarats a l’hora de canviar els nostres hàbits quotidians per a moure’ns per la ciutat?

Hi ha molts factors que hauríem de sospesar i que segurament ens ajudarien a canviar aquests hàbits als ciutadans i també l’administració hauria de tenir-los en compte per començar a prendre decisions més valentes en l’àmbit de la mobilitat.

Comencem a mirar-nos-ho de més lluny a més a prop:

1) Uns 700 milions de cotxes circulen pel món i són la principal font de contaminació atmosfèrica. A més són emissors potencials de gasos d’efecte d’hivernacle, és a dir, que són responsables directes del canvi climàtic al nostre planeta. Vaja que són responsables directes del fet que menjar castanyes per tots sants sigui més contradictori des d’un punt de vista climatològic cada any que passa o del fet que un petit estat al Pacífic anomenat Tuvalu s’enfonsi sota el mar.

2) Segons dades del 2004, a Barcelona hi havia un turisme per cada 2,6 habitants, el resultat són més de 600.000 turismes, als quals cal afegir unes 250.000 motos i ciclomotors, i també un gran nombre de furgonetes i camions destinats a transport de mercaderies. La dada del 2004 indica que hi havia 1 turisme de mitjana a cada llar de la ciutat.

3) Segons dades de l’ATM es van realitzar 5,2 milions de desplaçaments a Barcelona, l’any 2008. El gran nombre de desplaçaments en vehicle de combustió interna a Barcelona i àrea metropolitana és la principal causa de contaminació atmosfèrica en tot aquest espai.

4) Conseqüència directa d’aquest elevat grau de contaminació, les afeccions respiratòries creixen any rere any, de forma significativa en els més petits. Es calcula que unes 3.500 persones moren cada any a l’àrea metropolitana de Barcelona a causa de la contaminació.

5) Només cal observar les façanes de l’Eixample. Aquelles que fa entre 8 i 10 anys van ser netejades durant la campanya “Barcelona posa’t guapa” ja tornen a estar tenyides de negror, la qual cosa ens dona una idea de l’aire respirem a la ciutat.

6) Mirem la nostra butxaca? Si comprem un turisme de gama modesta finançat a 5 anys ens costarà uns 300 euros al mes. Afegim 30 euros setmanals de benzina (120 euros al mes). Assegurança a tercers amb robatori i incendi i amb un bonus de bon/a conductor/a pot costar uns 400 euros/any (arrodonint 35 euros al mes). Una revisió anual + manteniment pneumàtics, amortidors, frens; posem de mitjana 500 euros a l’any (arrodonint 40 euros al mes). Si sumem tot això el cost bàsic d’un turisme de gama modesta ens costa uns 475-500 euros al mes; i això sense imprevistos, sense aparcament, sense multes, sense peatges… Quantes coses podríem fer amb gairebé 6.000 euros extres a l’any? Potser el Car Sharing seria una bona solució per a les sortides que hem de fer necessàriament amb cotxe i en molts casos surt més a compte que tenir-ne un vehicle propi.

7) El cotxe ens dona una falsa sensació de llibertat. Si afegim les hores perdudes buscant un aparcament o la quantitat d’hores que passem en tots els embussos que ens trobem al llarg de l’any ens faríem creus.

8) La disponibilitat de la via pública és difícil de compatibilitzar amb tants vehicles de combustió. Els carrils bici s’han d’encaixonar entre els carrils de circulació de vehicles a motor, els carrils de bus i les voreres. Aquestes voreres s’estan eixamplant a molts carrers però tot i així, els vehicles continuen ocupant la major part de la via pública. L’ocupació de la ciutat pels vehicles a motor els dona un privilegi que fa que la via pública sigui un espai perillós per als més febles: vianants i ciclistes.

Segur que em deixo molts arguments per exposar, però crec que amb aquests ja podem fer-nos una idea dels molts greuges que suposa per a la ciutat utilitzar el vehicle privat de forma innecessària.

Per tot això cal apostar de manera decidida per un canvi en la mobilitat a Barcelona i àrea metropolitana. Cal que deixem de ser vianants per recuperar la condició de ciutadans quan anem per la via pública.

Divendres passat es va aprovar la proposta d’ERC d’implantar una xarxa ortogonal d’autobusos a la ciutat, en el plenari de l’ajuntament de Barcelona. Aquesta és una molt bona mesura per a millorar el servei de bus i fer que creixi en nombre d’usuaris. Actualment el perfil d’usuaris de bus és molt limitat. Només l’agafen aquells que tenen un bus que els porta directe d’origen a final, especialment gent gran, o els qui l’utilitzen per acostar-se a una parada de metro o ferrocarril. Amb el nou sistema el bus es podrà utilitzar com un metro de superfície i això ha de servir per oferir un millor servei i, per tant, per incrementar el nombre d’usos.

Aquesta sense cap mena de dubte és una bona mesura, com també ho serà l’increment d’oferta de metro amb la posada en marxa de la nova línia 9 o el tramvia de cap a cap de la Diagonal. Com a deures pendents ens queda encara disposar d’una xarxa de rodalies digne d’una àrea metropolitana com la de Barcelona.

Millorar el transport públic és el millor sistema per alliberar els carrers de la ciutat de molts dels vehcles que ara circulen innecessàriament, però estic segur que tot i així encara hi haurà qui seguirà traslladant-se en cotxe per un concepte equivocat de la comoditat. I per això potser caldrà preveure mesures de restricció de trànsit a la ciutat. Fa molt de temps que se’n parla d’aquesta qüestió, i de si cal fer pagar o be restringir per nombre de matrícula. Jo tinc molt clar que fer pagar seria una mesura que perjudicaria a uns més que a uns altres i seria injust des d’un punt de vista social.

Potser el que cal és capgirar la forma d’enfocar la qüestió, i enlloc d’imposar restriccions el que s’hauria de fer és restar espai als vehicles i guanyar-lo per als desplaçaments a peu i en bicicleta. Ens podríem basar en el model de super illes de vianants i restringir l’accés de vehicles a només els vials de travessia, i convertir els barris i determinades zones de l’Eixample en zones de vianants, on només s’hi passés en cotxe per entrar o sortir de l’aparcament, convertint els carrers en zones 10, enlloc de les zones 30 que ara ens proposa i implementa l’ajuntament.

I també, potser s’hauria de replantejar el sistema de distribució de mercaderies de la ciutat, que traslladés el concepte de plataformes logístiques als barris (potser subterrànies) amb una xarxa de petits vehicles elèctrics per a fer el lliurament porta a porta.

Crec sincerament, que el debat sobre la mobilitat a les ciutats és una qüestió d’interés comú per a totes i tots els qui vivim en una ciutat. I a Barcelona aquesta és una qüestió que estic segur que haurem de tractar en profunditat en els propers anys. Haurem de decidir si imposem mesures conservadores que ajudin a pal•liar lleugerament els símptomes d’un greu problema, o si ens prenem seriosament aquest problema i decidim implementar mesures valentes, que segurament seran discutides i polèmiques, però valentes i amb un ampli ventall d’objectius: millorar la mobilitat, reduir la contaminació, guanyar espai per a la ciutadania, millorar la seguretat vial i millorar la salut.

M’agradaria que Barcelona fos una ciutat capdavantera en mobilitat i que també fos un referent mundial en la reducció de gasos d’efecte hivernacle. Que com en altres coses, fos un model a seguir per la resta de grans ciutats. Al final, tot és qüestió de voluntat i de tenir clares quines són les prioritats.

Money, money, money…

Diners, diners i diners. Aquesta és la més gran de les temptacions i s’ha de ser molt íntegre per no caure en el parany dels diners. Darrerament hem descobert com arreu de l’estat l’especulació havia repartit guanys entre la classe política; trama Gurtel, Benidorm, Marbella, Illes Balears. L’oasi català semblava mantenir-se al marge de tot.

Malauradament el cas Millet ha esdevingut el punt de partida d’un seguit d’escàndols en forma de suborns i malversacions de fons. Pagaments interessats a fundacions vinculades amb partits polítics, polítics inexperts en aquestes qüestions que assessorats pels nous amics han saldat deutes gràcies a la benevolència del gestor del Palau de la Música, vides de luxe a costa de retallar mitjans a la cultura catalana, això sí, en nom de la cultura catalana.

I ara, l’operació Pretòria que, tot i la presumpció d’innocència apunta a una nova trama de corrupció que esquitxa el panorama polític català amb la novetat que un alcalde socialista podria estar involucrat. Un cas que pot obrir una nova porta a destapar més casos en altres municipis del país.

Cal que fem diverses reflexions al respecte de tot això. La primera és que l’oasi català que ens volien fer creure que existia com a tal, ha estat una gran mentida. Una mentida que ha comptat amb la complicitat de molts estaments i no només catalans. Durant més de dues dècades aquest país va estar governat per un ampli grup de persones que creien que els pertanyia. Un conjunt de persones que a l’hora de col•locar un càrrec asseguraven que fos “dels seus”. I ser dels seus significava fer el que dictaminava la doctrina política, i si es veia o escoltava alguna cosa inoportuna el millor era callar.

En l’anterior legislatura un president que feia “maragallades” va llençar-se al buit parlant del famós 3%. En aquella ocasió però, no es va estirar de la manta. Suposo que d’una manera o una altra hi havia moltes coses a amagar. Tant de bo que ara s’estiri de la manta fins al final. Fer net és l’única manera que hi ha de començar a recuperar el prestigi que aquesta “xusma” ha fet perdre a la classe política.

Però també cal reflexionar més enllà de la classe política. Hi ha molts àmbits a banda de la política on els interessos econòmics tenen la capacitat d’incidir en la moral de les persones. Sota sospita podríem posar persones i entitats relacionades amb el món del futbol, per exemple. No cal ser gaire malpensat per arribar a la conclusió que les empreses constructores ocupen un lloc privilegiat en l’índex de sectors relacionats amb la corrupció. I els bancs i caixes? No home no, aquests que controlen amplis sectors econòmics són uns sants i és gràcies a ells que el país tira endavant! Els grans especuladors econòmics, els que ens han ficat de ple en una crisi econòmica provocada per ells resulta que són uns sants? O potser és que en controlar un ventall tan ampli de sectors han arribat a controlar també els mitjans?

Ara bé, els polítics són la pesta bubònica i són tots uns corruptes. No hi ha excusa que justifiqui el fet que un càrrec públic, escollit d’una manera o altre per la ciutadania, i que cobra un sou que prové dels cabals públics, cobri diners de forma il•legítima a canvi de beneficiar a un tercer. Entre altres coses perquè per a beneficiar un tercer, segur que cal perjudicar a un quart. I el mateix és aplicable per als casos que el beneficiat econòmicament és un partit polític.

Tots els polítics són iguals? jo no hi estic d’acord. No tota la classe política és igual i no es pot ficar al mateix sac a tot un col•lectiu. El problema de la classe política és més la mediocritat que no pas la mala fe. I evidentment no es pot ficar en el sac de la corrupció a totes les persones, ni tampoc a tots els partits. Ara per ara podem dir que ni Esquerra, ni Iniciativa es troben esquitxats per cap cas de corrupció. Perquè no hem tocat cuixa en determinats sectors? Potser sí, però ara per ara som dos partits lliures de culpa.

Per més que determinats mitjans insisteixin en dir que un ex dirigent d’Esquerra va rebre fons del Palau de la Música, la veritat és que va ser un dirigent de Convergència qui els va rebre i a més per a pagar uns deutes provinents d’un tercer partit, el PI. El titular per més que ho intenti no pot ficar a Esquerra en el sac dels corruptes, almenys no per ara.

Hi ha però una cosa positiva en tot això. Qualsevol persona que tingui intenció d’obtenir ingressos de forma il•legal ara sap que té molts números de ser descobert. Això no passava mentre va durar l’anomenat oasi català. Encara que en aquests moments de convulsió no ho sembli, alguna cosa ha anat a millor.

Propostes per al parc Güell

Dijous de la setmana passada, ERC va organitzar una reunió amb veïns, veïnes i entitats de l’entorn del parc Güell. La sala d’actes del casal Cardener de Gràcia es va omplir de persones que volien, per un costat, escoltar les propostes d’ERC respecte al futur Pla Director del Parc Güell i també, per descomptat, donar la seva opinió al respecte. Per part d’ERC hi érem els regidors Ricard Martinez i Xavier Florensa i també els consellers de districte Àlex López de Gràcia i jo mateix per Horta-Guinardó.

La reunió es va dividir en dues parts. Una primera d’exposició per part d’ERC de l’estat en aquell moment de la proposta de l’equip de govern, més la proposta concreta d’ERC. Després es va obrir un torn d’intervenció del públic assistent amb més de 20 paraules demanades, la qual cosa ens mostra l’interés que aquest tema ha despertat entre la gent dels dos districtes.

Per descomptat, algunes d’aquestes aportacions fetes pel públic assistent les tenim en compte de cara a la proposta que presentarem en la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient de l’ajuntament de demà dimecres.

A grans trets la proposta passa per visualitzar el parc Güell en base a tres zones concretes. La primera, en color vermell, que és la zona que concentra la majoria del patrimoni; la segona, en color verd, que és la zona de parc; i una tercera zona, en blau, que correspon amb la zona de bosc. Els límits proposats en la imatge de l’encapçalament són només aproximats, per tal de fer-nos una idea de les tres zones en qüestió, però els límits són evidentment discutibles.

Pel que fa a les propostes, en primer lloc creiem que s’ha de crear l’òrgan gestor únic, que uneixi a tots els estaments que ara formen part de la pressa de decisions i també dels usuaris pel que fa al parc (patrimoni, ajuntament, seguretat, neteja, entitats, escoles, veïns i veïnes, …). Aquesta és la millor via per agilitzar les decisions relatives a qualsevol qüestió del parc Güell.

En segon lloc donar tractament diferenciat a cadascuna de les zones proposades. Estem d’acord en què cal regular el flux de visites en la zona patrimonial, però també és cert que la zona de parc ha de romandre oberta, sense barreres a les portes en hores de lliure accés i tancades, com fins ara, en horari nocturn. També s’han de definir els usos de cada espai per garantir la connectivitat entre els barris, la pràctica esportiva, etc. i a tal efecte cal millorar les condicions de l’enllumenat, la neteja, la seguretat i, en definitiva, l’estat general d’un parc que s’ha anat degradant amb el temps. Pel que fa a la zona de bosc cal definir bé aquest espai i efectuar la neteja necessària per a garantir la seguretat en aquest espai.

Pel que fa als serveis de restauració aquests també podrien ubicar-se en els carrers del voltant del parc, de manera que també proporcionarien un servei als veïns i veïnes de l’entorn. També és discutible l’espai proposat per a l’edifici de serveis del parc, i ERC proposarà ubicar-lo en un espai que no suposi restar superfície de zona verda.

Però, a banda de tot això, cal prioritzar. Per ordre d’importància cal primer crear l’òrgan gestor, i després abordar el problema de dignificació dels espais degradats. Treballar en les àrees relatives a espai públic, enllumenat, neteja, seguretat i garantir la preservació del patrimoni. L’edifici de serveis i altres qüestions poden esperar. Cal veure quines són les vertaderes prioritats i començar a posar fil a l’agulla en la dignificació urgent del parc.

En resum: delimitació de les zones d’accés controlat, les d’accés obert i el bosc com a verd estratègic, lligat amb el projecte del futur parc dels Tres Turons.

D’entre les intervencions del públic cal destacar la preocupació per la conversió del carrer d’Olot en una zona per a vianants, que és vista com una prolongació del parc dins la ciutat; les qüestions relatives a neteja i seguretat; la ubicació del nou edifici de serveis; i el rebuig a perdre el lliure accés a les zones d’us social del parc.

En definitiva, la nostra proposta va en la línia de defensar el patrimoni i alhora preservar l’us social del parc per part de veïns, veïnes, escoles i entitats. Esperem que aquesta pugui tirar endavant amb el vist-i-plau de tothom.